Sóc filla dels marins que voguen per les costes.
Sóc filla de l'ona i la memòria.
L'última d'aquells als quals Samsó va cedir el cabell,
sacsejat com una jove verge,
l'última descendent del feminisme fresc i antic.
Òbric els braços i gira el cosmos en les seues onze adreces.
Somric: em goteja mel des dels llavis verges juganers.
Camine: la terra perd el seu equilibri,
quan el meu riure cascavelleja s'escolten timbres de sismes.
Volcans que sacsegen el sistema dels set estrats.
Sóc filla de la virtut i l'oci
filla de la puresa i el vici
filla de la negror i la blancor
segons el meu dit els estels distingeixen els límits de la seua primera ubicació.
I si tanque els ulls
hi ha eclipsi de sol fins que torne a obrir-los i enfonsen al món en raigs
color garrofera.
Si em recull els cabells
vibra el cosmos devot, agraït.
Sóc l’avui i el demà,
sa Majestat, coronada en el tron espacial,
si mire de reüll els camps es converteixen en forment i sol verd
i aleshores sóc el forment i el sol verd
la primera collita
i l'última.*
*Traducció del poema «Ardo» de Estel Juliá, a partir de la versió castellana feta per Rosa Isabel Martínez Lillo, continguda en l’edició del 2010 d’Excepto yo, Almeria, El Gaviero Ediciones, pàgs. 42-43.
Traducció inclosa al treball d'investigació: Dietari visual d'Enric Alfons. Una proposta pictòrica per contextualitzar algunes poètiques de l'Africa i l'Orient,2012
Todos nuestros libros en
www.elgaviero.com
